Viatge a Eslovàquia

L’Àngel i jo vam arribar a Eslovàquia el divendres al migdia després d’un vol sense complicacions.

El cel estava gris i plovia una mica. Sortint de l’aeroport no sabíem on parava el bus que ens havia de portar al centre de Bratislava. Per sort vam trobar una noia eslovaca que, curiosament, treballa a l’aeroport de Girona i ens va ajudar. Vam baixar a la mateixa parada que ella i ens va dir quin tramvia havíem d’agafar per arribar finalment al carrer on teníem l’apartament llogat. Sempre és agradable trobar gent amable quan viatges.

Durant tot el trajecte vam estar observant el paisatge per la finestra. Era tot molt gris: el cel, els edificis... Més endavant vam poder comprovar que al centre de la ciutat hi havia un ambient més alegre i animat.

Quan vam arribar al carrer Dobrovského vam trucar l’Igor, el propietari de l’apartament, i al cap d’uns minuts ens va obrir la porta. A més d’oferir-nos allotjament també ens va fer d’informador turístic. Ens va parlar dels llocs per visitar, dels restaurants més econòmics i dels bars i discoteques més populars entre els joves de Bratislava. Vam dinar tard però, com se sol dir en català, un bon dinar fa de bon esperar.

Una de les coses que més em va sorprendre és que a partir de les quatre de la tarda es comença a fer fosc i a quarts de cinc sembla que sigui de nit. És una mica desconcertant; costa coordinar l’hora que creus que és amb l’hora que realment és.

Hem tingut sort de visitar Bratislava per aquestes dates ja que a les dues places principals de la ciutat hi ha el mercat de Nadal. Gràcies a això, el centre era ple de vida. Per tot arreu trobàvem grups d’amics, famílies amb nens i parelles com nosaltres que aprofitaven aquesta activitat per passar una bona estona. Vam beure “Christmas drink”, és a dir, vi calent. Per cert, l’endemà en vam tornar a comprar a la mateixa parada, amb el mateix venedor, i ens va cobrar gairebé el doble. Va descobrir que érem “guiris”, potser? Segurament sí, sinó no ho entenc. Li volia preguntar a què era degut aquest canvi, però com m’entenc amb un home que només parla eslovac? Vam optar per pagar el que ens demanava i no tornar-hi més.

A part de beguda, al mercat també hi havia menjar, decoracions de Nadal, bijuteria, jocs pels nens, souvenirs típics del país, objectes d’artesania... Al centre de la plaça gran hi havia muntat un escenari on vam veure actuacions de diferents corals. Aquesta activitat atreia molta gent, ja que la plaça s’emplenava de gom a gom. Al carrer podia fer molt de fred, però entre el vi calent i el caliu de la gent ja no es notava. Tot el mercat feia olor del menjar que es cuinava a les diferents parades. Era un bon lloc per sopar; tot el que vam tastar era deliciós i a més, econòmic. Què més es pot demanar?

Una de les principals visites de Bratislava és el castell de la ciutat, el qual és visible des de molts punts de la ciutat. Va ser construït entre els segles XI i XII i reconstruït en estil gòtic durant el segle XV. És un edifici enorme, quan es veu de prop impressiona bastant. A més, està envoltat per un terreny immens. Per visitar l’interior s’ha de pagar entrada ja que l’edifici alberga el Museu Nacional Eslovac en el qual es poden trobar monedes, mobles, rellotges i objectes tradicionals. Des de la zona del castell hi ha una vista fantàstica de tota la ciutat.

Prop de Bratislava (vint minuts en autobús) hi ha un altre castell molt interessant de visitar: el castell de Devín. Està mig en ruïnes però es pot pujar fins dalt de tot i contemplar els rius Danubi i Morava. L’Igor ens va avisar que degut a aquest fet, bufen dos vents diferents i fa molt de fred. Ens va recomanar que ens abriguéssim molt. Vam seguir el seu consell però tot i això no ens vam lliurar del vent i del fred que se’ns ficava als ossos. Després, però, vam fer un àpat ben calentó en un restaurant típic de poble i vam quedar com nous.

A Bratislava vam visitar també la catedral de Sant Martí, el Museu dels Jueus (és força més petit que el de Girona, però igual d’interessant), l’església dels Caputxins, la sinagoga i l’església blava (és una passada, sembla de joguina!).

Tot i que les nits eren força fredes, no podíem marxar d’Eslovàquia sense veure l’ambient nocturn. La majoria de pubs on vam intentar entrar eren plens de gent i ja no hi cabia ningú més. Tot i això vam tenir sort i vam trobar tres llocs que estaven força bé: el Radost, un bar chill out que sembla que estigui dintre un búnquer (un lloc una mica estrany, amb catximbes incloses); el 17’s Club, que és tipus pub irlandès; i l’Sparx, un local molt gran que té una zona de bar i una de discoteca per poder ballar. Vam tastar la cervesa típica eslovaca, la Zlatý Bažant, i un licor típic que es diu Borovicka (ja us dic jo que això et fa passar el fred de cop!).

Si es compara el centre de Bratislava amb la resta de la ciutat, es veu com les zones turístiques estan més cuidades que la resta. El centre històric (que és on van tots els visitants) està molt ben conservat i els edificis són molt bonics. Ara bé, quan t’allunyes una mica d’aquesta zona, dos o tres carrers més enllà, es veuen algunes façanes que cauen a trossos. Tot i això, visitar Bratislava i conèixer-ne la cultura, la gent i la gastronomia val molt la pena.

Per cert, tornant a Girona vam tenir un petit contratemps. El vol de Ryanair que ens havia de tornar a casa va tenir un retard de 5 horetes (que aviat està dit), o sigui que vam passar un total de 7 hores a l’aeroport. La majoria dels que esperàvem aquest vol érem catalans i cada cop que donaven una nova informació per megafonia la donaven en eslovac. Almenys vam aprendre que Girona en eslovac es pronuncia “Gironí”. Per sort el vol va anar prou bé (tot i que es van notar algunes turbulències) i vam tornar a casa sans i estalvis; tard però bé. L’endemà vaig llegir al Diari de Girona que l’avió en qüestió havia tingut problemes tècnics i que els passatgers que van viatjar abans que nosaltres van notar un cop a l’aparell... Però bé, com ja he dit, vam arribar sans i estalvis.

Tot i aquest petit “accident”, la nostra valoració del viatge és molt positiva. Esperem poder tornar a Eslovàquia en una altra ocasió amb més temps, per poder visitar altres zones del país.

La literatura com a eina de promoció turística

Noah Gordon ha ambientat la seva novel·la “El celler” en el Penedès del segle XIX, per la qual cosa va visitar la comarca en vàries ocasions per documentar-se.
Gordon és un autor de gran èxit a Europa, sobretot a Alemanya i a Espanya, considerat un mestre de la novel·la històrica.
La presentació del llibre va tenir lloc a la plaça Sant Jaume de Vilafranca del Penedès.

El protagonista de la novel·la és un jove, Josep Álvarez, que deixa la imaginària localitat natal de Santa Eulàlia per anar, o això creu, a la guerra; es veu involucrat en l’assassinat de Prim i fuig a França, on aprèn les tècniques del vi que aplicarà a la seva terra natal en el seu retorn. Aquest és un clar exemple de novel·la estretament lligada a un territori.

Un altre exemple molt actual és “El pont dels jueus” de Martí Gironell. Si no l’heu llegit us el recomano. No és un dels llibres que més m’han agradat però està molt bé per passar una estona entretinguda.

La història està vinculada a la construcció del pont de Besalú i el municipi ha sabut aprofitar l’èxit de vendes de la novel·la alhora de crear una activitat que ha atret moltíssims visitants. Em refereixo a les visites nocturnes que van tenir lloc aquest estiu passat, concretament tots els dimecres de juliol i agost.

Es tracta d’unes visites a càrrec del grup de teatre Dracònia en col·laboració amb el grup besaluenc Micvé Teatre. El recorregut seguia un guió extret de la novel·la de Gironell i els visitants podien veure els escenaris principals de la història i els seus personatges. El preu de la visita era de 15€ i a cadascuna hi participaven unes 70 persones, si no recordo malament.

Aquesta activitat va tenir molt d’èxit. Per participar-hi s’havia de fer una reserva prèvia a través de l’Oficina de Turisme de Besalú. L’èxit va ser tal que fins i tot hi havia una “llista d’espera” (ho sé perquè jo estava en aquesta llista d’espera i finalment no vaig poder participar a la visita. Llàstima).

La pregunta és: utilitzarà el Penedès la novel·la de Gordon per promocionar activitats de turisme literari? De moment l’autor ja ha manifestat que “per una possible ruta literària cal aclarir que Santa Eulàlia és una localitat que no existeix”.

El temps dirà...

Campanya de promoció turística de Catalunya

Turisme de Catalunya ha iniciat la nova campanya de promoció turística de Catalunya a l'Estat Espanyol.
Catalunya es presenta com una destinació turística única i diversificada.
Si entreu a la web de Turisme de Catalunya, podreu veure el nou espot televisiu.

Plan Estratégico de Turismo de Quetzaltenango

Breu resum

El Plan Estratégico de Turismo de Quetzaltenango es tracta d’un pla turístic local de la ciutat guatemalenca de Quetzaltenango.
Tot i que es tracta d’un pla estratègic sobre el sector turístic del municipi, aquest té en compte molts altres sectors.
L’autor del document és el Govern Municipal i compta amb nombrosos col·laboradors. El grau de participació és molt elevat ja que es pretén involucra-hi tan el sector empresarial com la població local. L’activitat turística es veu com una eina per combatre la pobresa que afecta moltes de les comunitats de Quetzaltenango. S’aposta per la innovació, la qualitat i la sostenibilitat i la idea principal és fer de Quetzaltenango el destí turístic líder a Guatemala. L’any de realització és el 2008.


Impressió general

La meva impressió general és que es tracta més d’un “manual de bones intencions” que no pas d’un pla que es pugui dur realment a la pràctica. Es parla de fer moltes coses en molts àmbits diferents i també es parla de la il·lusió dels col·laboradors i dels habitants de Quetzaltenango, però enlloc es parla de qui acabarà realitzant cada actuació i sobretot, no es parla enlloc de pressupostos, de quin és el cost econòmic que representa dur a terme tot el que es planteja i qui ha d’assumir aquest cost.

Tres aspectes positius

El millor d’aquest pla és que té en compte les condicions de vida de les comunitats del municipi i presenta el turisme com una eina per obtenir beneficis que es repartiran de forma equitativa entre aquestes comunitats, per tal de combatre la pobresa que les afecta.

Trobo molt bona idea el fet que s’aposti per la qualitat i el desenvolupament de tipologies de turisme noves pel municipi ja que, tenint en compte les tendències del turisme actual, aquestes són unes de les accions que més contribuiran a la millora del sector turístic de Quetzaltenango.

El programa de conscienciació ambiental sobre la importància del reciclatge és quelcom important que aportarà beneficis no només al sector turístic sinó a tota la població en general.

Tres aspectes negatius

Trobo que l’objectiu de convertir Quetzaltenango en el destí turístic líder a Guatemala és una mica pretensiós. Tenint en compte que al país hi ha ciutats molt atractives turísticament parlant, com ara Antigua Guatemala, Chichicastenango i les poblacions del Llac Atitlán, crec que és difícil parlar de lideratge d’una ciutat respecte les altres. No conec del tot bé la situació turística de Guatemala però des del meu punt de vista seria millor que les ciutats col·laboressin per oferir itineraris atractius i de qualitat enlloc de competir entre elles.

No m’agrada la idea de crear una oferta artística de qualitat per tal d’atraure el turisme. Trobo que el fet de voler generar un tipus de literatura, de música i d’arts plàstiques i escèniques de qualitat enfocat exclusivament al turisme pot fer que aquesta oferta artística sigui inautèntica.

El pla té intenció de dur a terme moltes accions, no només en el sector turístic, la qual cosa està bé però trobo que pot portar confusions. Per exemple, la creació del cos de Policia Turística és competència de Turisme o de l’administració competent en matèria de seguretat? La creació d’espais per a les arts escèniques és competència de Turisme o de Cultura? Caldria aclarir aquests temes per evitar l’aparició de conflictes.

Tres paraules que defineixen el pla

Participació, qualitat i diversitat.

La cultura indígena mexicana, una realitat invisible

El dissabte 17 de novembre va tenir lloc a Campdevànol el Culturàlia 2007. Es tracta d’una activitat que és el segon any que s’organitza al poble. L’any passat la cultura convidada va ser Marroc; enguany li ha tocat el torn a Mèxic.

Durant tot el dia es van realitzar diverses activitats: cercavila pel centre del municipi, “mariachis”, música i balls pels nens i nenes, venda de productes típics...

Del que jo us vull parlar, però, és de la xerrada que va fer l’antropòloga Mónica Uribe León i que porta per nom “La cultura indígena mexicana, una realitat invisible”. El principal objectiu de la xerrada era fer-nos coneixedors de la realitat de les persones indígenes que viuen al país de Mèxic.

A Mèxic existeixen 62 grups indígenes que parlen 62 llengües diferents. Aquests grups representen un 10% de la població, aproximadament uns 12 milions de persones. Tot i ser una quantitat de persones realment important, és com si no existissin, com si els haguessin esborrat del mapa.

Molts mexicans no tenen coneixement sobre l’existència dels indígenes. Creuen que ja no existeixen, que van morir tots ja fa temps. Altres mexicans sí que tenen consciència de l’existència d’aquestes persones però les rebutgen, els consideren éssers inferiors.

La Mónica va parlar de tres exemples de cultura indígena: els nahuas, els mayas, i els huicholes.

Nahuas: els nens i nenes tenen una educació bilingüe en nahua i castellà. Per anar a l’escola han de caminar dues hores, és per això que estudien en escoles alberg, una mena d’internat, en el qual passen tota la setmana. Els professors són indígenes que van marxar a estudiar a la ciutat i van tornar al seu poble per oferir un servei a la comunitat.

Mayas: és el grup indígena més conegut i el que disposa de més infraestructures degut al turisme. Tot i això, també estan marginats ja que els turistes que van a Yucatán solen allotjar-se en hotels “tot inclòs”. Degut a això, els visitants no coneixen la cultura local, no van a menjar als restaurants que alguns mayas tenen com a negoci, etc. Els beneficis que aquests turistes aporten no es veuen reflectits en aquestes comunitats. A més, els hotels contracten gent de fora; no tenen indígenes treballant per a ells.
Molts mayas s’avergonyeixen de parlar la seva llengua en públic i només l’utilitzen en privat, en l’àmbit domèstic. Això és perillós perquè pot acabar comportant la desaparició d’aquesta llengua.

Huicholes: viuen en un terreny molt muntanyós. Per anar-hi caminant fan falta 12 hores de recorregut a través d’un terreny esquerp amb molts penya-segats. Hi ha una altra opció bastant recent que és anar-hi amb avioneta. Degut al difícil accés als seus pobles, els huicholes són un dels grups indígenes menys coneguts.

Els indígenes són mal vistos des de l’arribada dels espanyols al continent, els quals els consideraven molt inferiors (de vegades ni tan sols els consideraven persones) i utilitzaven la paraula indígena o “indio” com a terme despectiu. Aquesta paraula s’associa amb gent pobra i inculta i amb marginació social.

A més, com tots sabem, els espanyols van imposar una religió que als natius els era desconeguda. Tot i això, avui en dia els indígenes encara conserven la seva cosmovisió, segons la qual l’home forma part de l’univers. Els indígenes senten un gran respecte per la mare terra o “Pachamama”, per la qual cosa li fan ofrenes amb molta freqüència. Ells creuen que quan una persona es posa malalta és perquè no està en equilibri amb la natura. Els indígenes distingeixen dos tipus de malalties: les de la “sierra” i les portades pels espanyols. Les primeres són les malalties comunes que es curen amb plantes o rituals i un curandero. Per curar les segones cal anar a un hospital. Les llevadores tradicionals estan molt ben considerades, és una tradició que passa de mares a filles. Hi ha un programa que vetlla per la continuïtat d’aquestes llevadores.

Els indígenes viuen en territoris molt rics en recursos, però l’explotació d’aquests recursos està en altres mans. A més, els han ocupat terres que per ells són terres sagrades des de fa segles.

Després de trenta anys de lluita indígena (trenta, que aviat està dit), només s’ha aconseguit (l’any 2002) que es reformi l’article 2 de la Constitució on, per primer cop, apareix la paraula pluriculturalitat. Trenta anys de lluita, reivindicació i incomptables morts i només s’ha aconseguit això...

Aquestes persones reclamen educació, sanitat, infraestructures, territori, que se’ls tingui en consideració, que no se’ls margini. Esperem que en un futur no molt llunyà ho aconsegueixin.

Turisme de suïcidi

Llegint una revista he trobat una notícia que m’ha impactant bastant i que suposo que a vosaltres tampoc us deixarà indiferents. A continuació us la transcric literalment.

Manhattan, destí preferit del “turisme de suïcidi”?

Manhattan no només és un barri ple d’encants pel turista convencional i els fans de Woody Allen. Un recent estudi de l’Acadèmia de Medicina de Nova York assegura que un 10% els suïcidis ocorreguts en aquest freqüentat barri entre 1990 i 2004 el va cometre un estranger. El que s’ha anomenat “turisme de suïcidi” té ja els seus llocs més visitats, entre els quals trobem el Golden Gate de San Francisco, les cataractes del Niàgara i la Torre Eiffel de París.

Què us ha semblat? Definitivament el turisme està canviant...

Choquequirao

Eclipsada per la mítica Machu Pichu, la ciutat de Choquequirao conserva viu l’esperit

dels seus constructors inques, gràcies al seu emplaçament de difícil accés.

Choquequirao està envoltada per una muralla natural formada per les muntanyes Ampay, Corihuayrachina, Panta i Padriyoc.

El seu assentament ocupa dos mil hectàrees de superfície i es troba situat a 160 km a l’oest de Cusco, el centre de l’imperi Inca.

Davant la saturació del Camí de l’Inca fins la ciutadella del Machu Pichu, Choquequirao ofereix silenci i una atractiva combinació d’aventura i interès arqueològic. Arribar-hi implica campaments, cerca de passos que permetin vorejar cims de quatre o cinc mil metres d’altura i l’oportunitat de veure la fauna i la flora autòctones de la serralada dels Andes. Una curiositat: una de les orquídies més espectaculars de la regió rep el nom quechua de wakanki, que en català vol dir ploraràs. D’emoció, és clar. Les variacions de temperatura entre el dia i la nit són intenses.

Potser es podrien haver millorat els accessos a Choquequirao des dels pobles d’Abancay o Cachora després de l’obertura de la regió al turisme el 1993. No obstant, el govern ha optat per mantenir-los intactes, a favor de la sostenibilitat i a la recerca d’un visitant amb verdader interès pel que veu. El principal avantatge és que es manté l’equilibri hídric de la regió en evitar la tala de boscos. També es busca la col·laboració amb la població local en projectes econòmics a llarg termini.

Els clústers turístics

CLÚSTERS

Herència cultural

Per definir aquest clúster amb més exactitud cal establir dos criteris de classificació: segons el grau d’interès que es mostra per les visites culturals i segons el que senten els visitants quan es troben en un node d’interès històric o cultural.

Segons el grau d’interès que mostren per les visites culturals:

- Persones amb gran motivació cultural. Aquí trobem el grup denominat antropologista, el qual se sent motivat per conèixer la població local, la seva llengua, la gastronomia... Dintre d’aquest grup es troba també el turista d’estudis.

- Persones motivades en part per la cultura.

- Persones amb altres motivacions principals. La cultura és un element complementari.

- Persones que es converteixen en turistes culturals per cas. No viatgen per motivacions culturals però acaben fent alguna visita cultural.

Persones que no viatjarien mai per motius culturals i que no participarien en esdeveniments culturals.

Segons el que senten els visitants quan es troben en un node d’interès històric o cultural:

- Sentimentals: senten obligació moral i espiritual per visitar aquests nodes. La visita els afecta psicològicament ja que tenen alguna mena de lligam amb el lloc en concret.
- Hereus: visiten els nodes perquè se senten hereus de la seva història.
- Alumnes: visiten els nodes amb l’objectiu d’incrementar els seus coneixements.

Turisme natural

A l’hora de realitzar un viatge on el principal objectiu és estar en contacte amb la natura existeixen les següents motivacions principals:

- Visitar els atractius naturals.
- Realitzar activitats físiques de risc, turisme esportiu.
- Motivacions educatives.
- Relaxació, trencament de la rutina en un entorn natural.
- Augmentar la confiança en un mateix a través del contacte social.

Heliotropisme / turisme de sol i platja.

Es tracta de turistes que viatgen motivats per un clima agradable que normalment no tenen al seu país i que passen la major part del temps a la platja. La seva experiència turística és molt limitada, no s’emporten l’autenticitat de la zona.
Un estudi realitzat a Belize defineix un tipus de turista anomenat “itinerant tourist”, el qual visita la zona en pocs dies i va principalment a l’illa resort Ambergis Caye. Aquest turista heliotròpic és un clar exemple de l’experiència turística limitada que viuen els turistes de sol i platja.

A continuació trobem diferents classificacions que el que tenen en compte no és tan la destinació del viatge sinó altres factors com la manera de preparar-lo, les fonts d’informació consultades i l’actitud del viatger.

Segons la preferència per triar llocs coneguts i segons l’aversió al risc:

- Masses de turistes organitzades: els paquets turístics fan que els turistes se sentin segurs, ja que no s’han de preocupar de res; ho tenen tot organitzat. Si els passa alguna cosa, saben a qui han d’acudir.

- Masses turístiques individuals: els turistes viatgen de forma independent però acaben formant part d’un turisme de masses.

- Explorador: busca aventura, explorar llocs on ningú (o molt poca gent) ha estat.

- Rodamón: també es mou a la recerca d’aventures, sent aversió pel risc.

Segons la recerca de la informació:

- Planificadors: estan més oberts a les fonts d’informació. Busquen seguretat i comoditat en els seus viatges. Solen contractar paquets turístics que incloguin hotels de 4 o 5 estrelles. Hi trobem més dones que homes.

- Exploradors: tenen tendència a rebutjar les fonts d’informació, excepte quan es tracta de recomanacions de familiars i coneguts. Els agrada el risc.

Segons l’actitud que el turista té davant el viatge:

- El viatger habitual: repeteix sempre la mateixa destinació. Vol sentir-se com a casa en les seves vacances; busca el que Eugenia Wickens defineix com a seguretat ontològica, que és aquella seguretat que es dóna quan el turista repeteix el destí i aquest s’acaba convertint en familiar. Aquest tipus de viatger també s’anomena “Lord Byron”. Dins el grup de viatgers habituals trobem també el “developer tourist” i el “condo-tourist”.
“Developer tourist”: estranger que compra un terreny i hi construeix instal·lacions per ús turístic. Aquest estranger normalment no es queda a viure al seu país d’origen.
“Condo-tourist”: jubilat estranger que gaudeix d’una bona situació econòmica i compra o lloga un habitatge per viure-hi durant un període de temps llarg.

- El viatger racional: té aversió al risc. Busca una planificació total del viatge tot i que a vegades aquesta planificació no es dóna al 100%. Normalment recopila informació abans del viatge.
El viatger hedonista: el que busca en els seus viatges és plaer. Dins aquest gran grup trobem diferents subgrups:
Turistes de nit i “ravers”: busquen plaer sexual, emborratxar-se, festa... Es decanten pels destins més aviat barats.
Turistes de luxe: s’allotgen en exclusius resorts, van a clubs de nit, es relacionen amb celebritats, etc.
Turistes de relax: volen escapar de la rutina en llocs tranquils.

- El viatger obligat: el viatge és programat per alguna persona relacionada amb el viatger; un exemple són els viatges de feina. El viatger no busca informació sobre el destí ja que no hi està interessat.

- El viatger adaptable: s’adapta bé als companys de viatge i als imprevistos. Els seus viatges es caracteritzen per una manca de previsió.

- El viatger espiritual: veu el viatge com una forma de conèixer-se a sí mateix i entendre el sentit de la vida.

- Les “Shirley Valentine”: són dones que busquen experiències romàntiques; trobar el verdader amor en els seus viatges. Els agrada coquetejar.


METODOLOGIA

La metodologia general utilitzada en els estudis es basa principalment en la realització d’entrevistes i qüestionaris als participants.
A continuació s’especifica la metodologia concreta que s’ha dut a terme en cadascun dels casos.

Els autors de l’article titulat “Heritage site management”, Yaniv Poria, Arie Reichel i Avitat Biran, van realitzar entrevistes als visitants que feien cua per entrar a la Casa Museu d’Anna Frank a Amsterdam.

A “The sacred and the profane, a tourist typology” d’Eugenia Wickens s’escull com a zona d’estudi Chalkidiki, situada al nord de Grècia. La investigació se centra en un poble costaner al qual s’atorga el pseudònim de Kalimeria.
En el projecte participen vuitanta-sis turistes britànics als qual se’ls realitzen diverses entrevistes. A partir d’aquí es coneixen els seus interessos i es defineixen els diferents clústers.

En l’estudi sobre turisme natural també es fa una investigació dels turistes sobre el terreny. En aquest cas s’escullen dos destins diferents que ofereixen un producte semblant relacionat amb el turisme natural: Tromso i Finmark (Noruega). A partir dels qüestionaris realitzats als turistes es defineixen les seves motivacions i les activitats que es realitzen durant el viatge.

Ted Silderberg fa enquestes a la gent preguntant sobre la seva motivació per la cultura i, posteriorment, estableix diferents grups turístics basant-se en el seu grau de motivació per la cultura.

A l’hora de definir les tipologies de la presa de decisió a l’hora de triar unes vacances, Decrop i Snelders observen estudis previs com els de Cohen.
La metodologia aplicada consisteix en seleccionar vint-i-cinc famílies belgues a les quals se’ls fa un seguiment a través d’entrevistes durant un any. A partir d’aquest estudi es defineixen sis noves tipologies de turistes.

Fins ara hem vist entrevistes i qüestionaris realitzats cara a cara. Maria Álvarez i Gülden Asugman fan els qüestionaris a través d’internet. Es pregunta a la població turca com busquen la informació quan preparen els seus viatges. Posteriorment es defineixen les diferències entre planificadors i exploradors.

A Belize se segueix una metodologia diferent. Per definir els clústers turístics no es fan entrevistes només als turistes sinó també a la població local que treballa en el sector serveis.
El primer en fer aquest estudi és Gordon, el 1981. Dos anys més tard, McMinn i Cater fan el mateix i comproven que els turisme ha fet canviar el caràcter dels natius.
McMinn realitza entrevistes als natius i a alguns turistes canadencs i britànics amb residència a Belize. Els entrevistats explicaven com veien el turisme i el seu impacte sobre el territori. També es van fer enquestes als hotels on es demanava informació general sobre l’establiment i la procedència dels turistes.

A “Roles tourist play” s’agafa com a base l’estudi fet per Yannakis i Gibson quinze anys enrere i es comprova si és aplicable a tota Austràlia.
En el text es s’esmenta un estudi de Cohen de 1972, el problema del qual és que les conclusions són pròpies de Cohen; no tenen fonaments empírics i, per tant, no es poden demostrar.
El 1979 Pearce fa un estudi que intenta superar els problemes que tenia el de Cohen; desenvolupa quinze rols que després agrupa en cinc clústers. Gibson crea una classificació que determina empíricament quins són aquests quinze rols.

Un altre autor que estudia els rols dels turistes és Chul-min Mo al seu article “Testing an international tourist role typology”. Es basa en molts autors però treballa principalment l’estudi de Cohen. Es fan enquestes a persones d’àmbits diferents, amb o sense experiència de viatge.

The sacred and the profane, a tourist typology

Article d’Eugenia Wickens, publicat a Annals of Tourism Research.

Els turistes són diferents i, per tant, les atraccions turístiques també.
L’article es basa en l’estudi del cas de Chalkidiki, zona situada al nord de Grècia. Concretament, l’estudi s’ha realitzat a un poble costaner d’una zona turística important del país (platges, sol...), el qual s’ha batejat amb el pseudònim de “Kalimeria”.
En el projecte han participat 86 turistes britànics, als quals s’han realitzat entrevistes on se’ls preguntava quines activitats feien a Kalimeria, quins llocs visitaven, etc.
Una de les conclusions és que els turistes creuen que no fan el que fa la resta de la gent, que ells són únics, però sí que fan el mateix que els altres; formen part d’un turisme de masses.
Els turistes van a Chalkidiki principalment els mesos de juliol i agost.
Alhora de definir els diversos clusters, s’han distribuït els 86 participants en cinc grups homogenis, tenint en compte les dades que s’han extret de les entrevistes. A partir d’aquí es defineixen els cinc clusters.

CLUSTERS

1- Herència cultural

18 participants interessats per la cultura. Tots ells havien visitat Grècia anteriorment i en coneixien la cultura i la història antiga. Les motivacions per visitar la zona són, principalment, la naturalesa, la cultura i la història. Aquests participants volien viure com els natius de Grècia. Van conèixer la zona a través de fulletons informatius. Els agrada el poble de Kalimeria perquè no està turistificat. Aquests turistes busquen el contacte amb els residents, el troben en els bars, tavernes i sobretot a la platja.
En aquest grup trobem bàsicament famílies i persones de la tercera edat que volen viure com la gent de Grècia però sense renunciar als seus propis costums.

2- Raver

18 participants. Busquen plaer sexual, van a les platges i als clubs nocturns. Volen divertir-se, emborratxar-se... Aquests participants practiquen sexe amb qui sigui, inclús amb persones del mateix sexe. Normalment es relacionen amb altres turistes, tot i que a vegades també amb residents. La majoria d’aquests participants ja havien anat a altres poblacions amb la mateixa motivació. El cost econòmic és un factor que influeix en l’elecció d’aquest destí, ja que és un lloc bastant barat. Tornarien a Chalkidiki, però només si fos a baix preu.

3- Shirley Valentine

14 dones que viatgen soles o amb amigues. Totes havien viatjat abans a Grècia. Busquen experiències romàntiques; comparteixen el desig de trobar el verdader amor a Kalimeria. No busquen sexe ocasional, sinó una relació amorosa. Gaudeixen coquetejant amb cambrers; tenen una imatge estereotipada de l’home grec. Passen molt temps a la platja. Veuen Kalimeria com un lloc sense preocupacions on poden fer tot el que vulguin. Volen trencar amb la rutina. Els agradaria tronar en un futur no molt llunyà.

4- Heliotròpics

25 participants. Tenen en comú que els agrada prendre el sol i el bon clima. Els clima del seu país no és tan bo. La majoria havien estat ja a Grècia però d’aquesta zona concreta no coneixien res. A la platja hi estan una mitjana de 7 hores al dia. Viuen una experiència limitada, ja que només visiten la platja; no fan cap excursió. No s’emporten l’autenticitat de la zona.

5- Lord Byron

11 persones. Sempre anaven a aquesta zona i en el mateix allotjament. Coneixien la gent de la zona i els conviden a casa seva. Molts tenen segona residència. Els molesten els turistes perquè canvien la forma de vida d’allà, l’ambient. Intenten parlar el grec.

LA MOTIVACIÓ DEL TURISME

La motivació s’interpreta de maneres molt diferents. L’entorn social del turista té a veure amb les motivacions per viatjar. Les expectatives dels turistes es veuen influenciades per les campanyes de màrqueting. Podem distingir tres estats d’ànim:

1- Necessitat d’escapar
Oblidar-se de la rutina, de la feina, no tenir horaris...

2- Desig de plaer
Escapar de les obligacions. Menjar, beure, sortir de festa, sexe...

3- Seguretat ontològica
Els paquets turístics fan que els turistes se sentin segurs, ja que no s’han de preocupar de res; ho tenen tot organitzat. Si els passa alguna cosa, saben a qui han d’acudir.
Segons Wickens, la seguretat ontològica es dóna quan el turista repeteix el destí i aquest s’acaba convertint en familiar. Aquesta seguretat està connectada amb la rutina.
Un altre estudi afirma que quan el turista no coneix el lloc ni la seva gent se sent insegur.
Quan viatgen, els turistes volen escapar de la rutina però sense renunciar als seus costums, necessiten tenir quelcom que els recordi casa seva.

EL PAPER COM A CONCEPTE SOCIOLÒGIC

El paper és el model de comportament que s’espera d’un individu: accions, actituds, emocions...
Segons Boorstin i McCannell, l’experiència turística està programada i estandarditzada per la indústria.

CONCLUSIONS

Aquest estudi demostra que tots els participants són turistes de massa.
Això passa perquè estan motivats per escapar-se de la rutina, buscar el plaer i la seguretat. Els turistes individuals de masses de Chalkidiki es caracteritzen per un model molt divers d’interessos i activitats.

Marraqueix

Sidney

Estambul

Bankog

Quebec

Mèxic DF

San Francisco

Río de Janeiro

Amsterdam

Kyoto