divendres, 23 de novembre de 2007

La cultura indígena mexicana, una realitat invisible

El dissabte 17 de novembre va tenir lloc a Campdevànol el Culturàlia 2007. Es tracta d’una activitat que és el segon any que s’organitza al poble. L’any passat la cultura convidada va ser Marroc; enguany li ha tocat el torn a Mèxic.

Durant tot el dia es van realitzar diverses activitats: cercavila pel centre del municipi, “mariachis”, música i balls pels nens i nenes, venda de productes típics...

Del que jo us vull parlar, però, és de la xerrada que va fer l’antropòloga Mónica Uribe León i que porta per nom “La cultura indígena mexicana, una realitat invisible”. El principal objectiu de la xerrada era fer-nos coneixedors de la realitat de les persones indígenes que viuen al país de Mèxic.

A Mèxic existeixen 62 grups indígenes que parlen 62 llengües diferents. Aquests grups representen un 10% de la població, aproximadament uns 12 milions de persones. Tot i ser una quantitat de persones realment important, és com si no existissin, com si els haguessin esborrat del mapa.

Molts mexicans no tenen coneixement sobre l’existència dels indígenes. Creuen que ja no existeixen, que van morir tots ja fa temps. Altres mexicans sí que tenen consciència de l’existència d’aquestes persones però les rebutgen, els consideren éssers inferiors.

La Mónica va parlar de tres exemples de cultura indígena: els nahuas, els mayas, i els huicholes.

Nahuas: els nens i nenes tenen una educació bilingüe en nahua i castellà. Per anar a l’escola han de caminar dues hores, és per això que estudien en escoles alberg, una mena d’internat, en el qual passen tota la setmana. Els professors són indígenes que van marxar a estudiar a la ciutat i van tornar al seu poble per oferir un servei a la comunitat.

Mayas: és el grup indígena més conegut i el que disposa de més infraestructures degut al turisme. Tot i això, també estan marginats ja que els turistes que van a Yucatán solen allotjar-se en hotels “tot inclòs”. Degut a això, els visitants no coneixen la cultura local, no van a menjar als restaurants que alguns mayas tenen com a negoci, etc. Els beneficis que aquests turistes aporten no es veuen reflectits en aquestes comunitats. A més, els hotels contracten gent de fora; no tenen indígenes treballant per a ells.
Molts mayas s’avergonyeixen de parlar la seva llengua en públic i només l’utilitzen en privat, en l’àmbit domèstic. Això és perillós perquè pot acabar comportant la desaparició d’aquesta llengua.

Huicholes: viuen en un terreny molt muntanyós. Per anar-hi caminant fan falta 12 hores de recorregut a través d’un terreny esquerp amb molts penya-segats. Hi ha una altra opció bastant recent que és anar-hi amb avioneta. Degut al difícil accés als seus pobles, els huicholes són un dels grups indígenes menys coneguts.

Els indígenes són mal vistos des de l’arribada dels espanyols al continent, els quals els consideraven molt inferiors (de vegades ni tan sols els consideraven persones) i utilitzaven la paraula indígena o “indio” com a terme despectiu. Aquesta paraula s’associa amb gent pobra i inculta i amb marginació social.

A més, com tots sabem, els espanyols van imposar una religió que als natius els era desconeguda. Tot i això, avui en dia els indígenes encara conserven la seva cosmovisió, segons la qual l’home forma part de l’univers. Els indígenes senten un gran respecte per la mare terra o “Pachamama”, per la qual cosa li fan ofrenes amb molta freqüència. Ells creuen que quan una persona es posa malalta és perquè no està en equilibri amb la natura. Els indígenes distingeixen dos tipus de malalties: les de la “sierra” i les portades pels espanyols. Les primeres són les malalties comunes que es curen amb plantes o rituals i un curandero. Per curar les segones cal anar a un hospital. Les llevadores tradicionals estan molt ben considerades, és una tradició que passa de mares a filles. Hi ha un programa que vetlla per la continuïtat d’aquestes llevadores.

Els indígenes viuen en territoris molt rics en recursos, però l’explotació d’aquests recursos està en altres mans. A més, els han ocupat terres que per ells són terres sagrades des de fa segles.

Després de trenta anys de lluita indígena (trenta, que aviat està dit), només s’ha aconseguit (l’any 2002) que es reformi l’article 2 de la Constitució on, per primer cop, apareix la paraula pluriculturalitat. Trenta anys de lluita, reivindicació i incomptables morts i només s’ha aconseguit això...

Aquestes persones reclamen educació, sanitat, infraestructures, territori, que se’ls tingui en consideració, que no se’ls margini. Esperem que en un futur no molt llunyà ho aconsegueixin.

1 comentari:

Manelus ha dit...

Sóc un enamorat de la cultura indígena mexicana. Em decanto per Oaxaca per això.