dijous, 29 de novembre de 2007

La literatura com a eina de promoció turística

Noah Gordon ha ambientat la seva novel·la “El celler” en el Penedès del segle XIX, per la qual cosa va visitar la comarca en vàries ocasions per documentar-se.
Gordon és un autor de gran èxit a Europa, sobretot a Alemanya i a Espanya, considerat un mestre de la novel·la històrica.
La presentació del llibre va tenir lloc a la plaça Sant Jaume de Vilafranca del Penedès.

El protagonista de la novel·la és un jove, Josep Álvarez, que deixa la imaginària localitat natal de Santa Eulàlia per anar, o això creu, a la guerra; es veu involucrat en l’assassinat de Prim i fuig a França, on aprèn les tècniques del vi que aplicarà a la seva terra natal en el seu retorn. Aquest és un clar exemple de novel·la estretament lligada a un territori.

Un altre exemple molt actual és “El pont dels jueus” de Martí Gironell. Si no l’heu llegit us el recomano. No és un dels llibres que més m’han agradat però està molt bé per passar una estona entretinguda.

La història està vinculada a la construcció del pont de Besalú i el municipi ha sabut aprofitar l’èxit de vendes de la novel·la alhora de crear una activitat que ha atret moltíssims visitants. Em refereixo a les visites nocturnes que van tenir lloc aquest estiu passat, concretament tots els dimecres de juliol i agost.

Es tracta d’unes visites a càrrec del grup de teatre Dracònia en col·laboració amb el grup besaluenc Micvé Teatre. El recorregut seguia un guió extret de la novel·la de Gironell i els visitants podien veure els escenaris principals de la història i els seus personatges. El preu de la visita era de 15€ i a cadascuna hi participaven unes 70 persones, si no recordo malament.

Aquesta activitat va tenir molt d’èxit. Per participar-hi s’havia de fer una reserva prèvia a través de l’Oficina de Turisme de Besalú. L’èxit va ser tal que fins i tot hi havia una “llista d’espera” (ho sé perquè jo estava en aquesta llista d’espera i finalment no vaig poder participar a la visita. Llàstima).

La pregunta és: utilitzarà el Penedès la novel·la de Gordon per promocionar activitats de turisme literari? De moment l’autor ja ha manifestat que “per una possible ruta literària cal aclarir que Santa Eulàlia és una localitat que no existeix”.

El temps dirà...

dimarts, 27 de novembre de 2007

Campanya de promoció turística de Catalunya

Turisme de Catalunya ha iniciat la nova campanya de promoció turística de Catalunya a l'Estat Espanyol.
Catalunya es presenta com una destinació turística única i diversificada.
Si entreu a la web de Turisme de Catalunya, podreu veure el nou espot televisiu.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Plan Estratégico de Turismo de Quetzaltenango

Breu resum

El Plan Estratégico de Turismo de Quetzaltenango es tracta d’un pla turístic local de la ciutat guatemalenca de Quetzaltenango.
Tot i que es tracta d’un pla estratègic sobre el sector turístic del municipi, aquest té en compte molts altres sectors.
L’autor del document és el Govern Municipal i compta amb nombrosos col·laboradors. El grau de participació és molt elevat ja que es pretén involucra-hi tan el sector empresarial com la població local. L’activitat turística es veu com una eina per combatre la pobresa que afecta moltes de les comunitats de Quetzaltenango. S’aposta per la innovació, la qualitat i la sostenibilitat i la idea principal és fer de Quetzaltenango el destí turístic líder a Guatemala. L’any de realització és el 2008.


Impressió general

La meva impressió general és que es tracta més d’un “manual de bones intencions” que no pas d’un pla que es pugui dur realment a la pràctica. Es parla de fer moltes coses en molts àmbits diferents i també es parla de la il·lusió dels col·laboradors i dels habitants de Quetzaltenango, però enlloc es parla de qui acabarà realitzant cada actuació i sobretot, no es parla enlloc de pressupostos, de quin és el cost econòmic que representa dur a terme tot el que es planteja i qui ha d’assumir aquest cost.

Tres aspectes positius

El millor d’aquest pla és que té en compte les condicions de vida de les comunitats del municipi i presenta el turisme com una eina per obtenir beneficis que es repartiran de forma equitativa entre aquestes comunitats, per tal de combatre la pobresa que les afecta.

Trobo molt bona idea el fet que s’aposti per la qualitat i el desenvolupament de tipologies de turisme noves pel municipi ja que, tenint en compte les tendències del turisme actual, aquestes són unes de les accions que més contribuiran a la millora del sector turístic de Quetzaltenango.

El programa de conscienciació ambiental sobre la importància del reciclatge és quelcom important que aportarà beneficis no només al sector turístic sinó a tota la població en general.

Tres aspectes negatius


Trobo que l’objectiu de convertir Quetzaltenango en el destí turístic líder a Guatemala és una mica pretensiós. Tenint en compte que al país hi ha ciutats molt atractives turísticament parlant, com ara Antigua Guatemala, Chichicastenango i les poblacions del Llac Atitlán, crec que és difícil parlar de lideratge d’una ciutat respecte les altres. No conec del tot bé la situació turística de Guatemala però des del meu punt de vista seria millor que les ciutats col·laboressin per oferir itineraris atractius i de qualitat enlloc de competir entre elles.

No m’agrada la idea de crear una oferta artística de qualitat per tal d’atraure el turisme. Trobo que el fet de voler generar un tipus de literatura, de música i d’arts plàstiques i escèniques de qualitat enfocat exclusivament al turisme pot fer que aquesta oferta artística sigui inautèntica.

El pla té intenció de dur a terme moltes accions, no només en el sector turístic, la qual cosa està bé però trobo que pot portar confusions. Per exemple, la creació del cos de Policia Turística és competència de Turisme o de l’administració competent en matèria de seguretat? La creació d’espais per a les arts escèniques és competència de Turisme o de Cultura? Caldria aclarir aquests temes per evitar l’aparició de conflictes.

Tres paraules que defineixen el pla

Participació, qualitat i diversitat.


divendres, 23 de novembre de 2007

La cultura indígena mexicana, una realitat invisible

El dissabte 17 de novembre va tenir lloc a Campdevànol el Culturàlia 2007. Es tracta d’una activitat que és el segon any que s’organitza al poble. L’any passat la cultura convidada va ser Marroc; enguany li ha tocat el torn a Mèxic.

Durant tot el dia es van realitzar diverses activitats: cercavila pel centre del municipi, “mariachis”, música i balls pels nens i nenes, venda de productes típics...

Del que jo us vull parlar, però, és de la xerrada que va fer l’antropòloga Mónica Uribe León i que porta per nom “La cultura indígena mexicana, una realitat invisible”. El principal objectiu de la xerrada era fer-nos coneixedors de la realitat de les persones indígenes que viuen al país de Mèxic.

A Mèxic existeixen 62 grups indígenes que parlen 62 llengües diferents. Aquests grups representen un 10% de la població, aproximadament uns 12 milions de persones. Tot i ser una quantitat de persones realment important, és com si no existissin, com si els haguessin esborrat del mapa.

Molts mexicans no tenen coneixement sobre l’existència dels indígenes. Creuen que ja no existeixen, que van morir tots ja fa temps. Altres mexicans sí que tenen consciència de l’existència d’aquestes persones però les rebutgen, els consideren éssers inferiors.

La Mónica va parlar de tres exemples de cultura indígena: els nahuas, els mayas, i els huicholes.

Nahuas: els nens i nenes tenen una educació bilingüe en nahua i castellà. Per anar a l’escola han de caminar dues hores, és per això que estudien en escoles alberg, una mena d’internat, en el qual passen tota la setmana. Els professors són indígenes que van marxar a estudiar a la ciutat i van tornar al seu poble per oferir un servei a la comunitat.

Mayas: és el grup indígena més conegut i el que disposa de més infraestructures degut al turisme. Tot i això, també estan marginats ja que els turistes que van a Yucatán solen allotjar-se en hotels “tot inclòs”. Degut a això, els visitants no coneixen la cultura local, no van a menjar als restaurants que alguns mayas tenen com a negoci, etc. Els beneficis que aquests turistes aporten no es veuen reflectits en aquestes comunitats. A més, els hotels contracten gent de fora; no tenen indígenes treballant per a ells.
Molts mayas s’avergonyeixen de parlar la seva llengua en públic i només l’utilitzen en privat, en l’àmbit domèstic. Això és perillós perquè pot acabar comportant la desaparició d’aquesta llengua.

Huicholes: viuen en un terreny molt muntanyós. Per anar-hi caminant fan falta 12 hores de recorregut a través d’un terreny esquerp amb molts penya-segats. Hi ha una altra opció bastant recent que és anar-hi amb avioneta. Degut al difícil accés als seus pobles, els huicholes són un dels grups indígenes menys coneguts.

Els indígenes són mal vistos des de l’arribada dels espanyols al continent, els quals els consideraven molt inferiors (de vegades ni tan sols els consideraven persones) i utilitzaven la paraula indígena o “indio” com a terme despectiu. Aquesta paraula s’associa amb gent pobra i inculta i amb marginació social.

A més, com tots sabem, els espanyols van imposar una religió que als natius els era desconeguda. Tot i això, avui en dia els indígenes encara conserven la seva cosmovisió, segons la qual l’home forma part de l’univers. Els indígenes senten un gran respecte per la mare terra o “Pachamama”, per la qual cosa li fan ofrenes amb molta freqüència. Ells creuen que quan una persona es posa malalta és perquè no està en equilibri amb la natura. Els indígenes distingeixen dos tipus de malalties: les de la “sierra” i les portades pels espanyols. Les primeres són les malalties comunes que es curen amb plantes o rituals i un curandero. Per curar les segones cal anar a un hospital. Les llevadores tradicionals estan molt ben considerades, és una tradició que passa de mares a filles. Hi ha un programa que vetlla per la continuïtat d’aquestes llevadores.

Els indígenes viuen en territoris molt rics en recursos, però l’explotació d’aquests recursos està en altres mans. A més, els han ocupat terres que per ells són terres sagrades des de fa segles.

Després de trenta anys de lluita indígena (trenta, que aviat està dit), només s’ha aconseguit (l’any 2002) que es reformi l’article 2 de la Constitució on, per primer cop, apareix la paraula pluriculturalitat. Trenta anys de lluita, reivindicació i incomptables morts i només s’ha aconseguit això...

Aquestes persones reclamen educació, sanitat, infraestructures, territori, que se’ls tingui en consideració, que no se’ls margini. Esperem que en un futur no molt llunyà ho aconsegueixin.

dissabte, 10 de novembre de 2007

Turisme de suïcidi

Llegint una revista he trobat una notícia que m’ha impactant bastant i que suposo que a vosaltres tampoc us deixarà indiferents. A continuació us la transcric literalment.

Manhattan, destí preferit del “turisme de suïcidi”?

Manhattan no només és un barri ple d’encants pel turista convencional i els fans de Woody Allen. Un recent estudi de l’Acadèmia de Medicina de Nova York assegura que un 10% els suïcidis ocorreguts en aquest freqüentat barri entre 1990 i 2004 el va cometre un estranger. El que s’ha anomenat “turisme de suïcidi” té ja els seus llocs més visitats, entre els quals trobem el Golden Gate de San Francisco, les cataractes del Niàgara i la Torre Eiffel de París.





Què us ha semblat? Definitivament el turisme està canviant...

Choquequirao

Eclipsada per la mítica Machu Pichu, la ciutat de Choquequirao conserva viu l’esperit
dels seus constructors inques, gràcies al seu emplaçament de difícil accés.

Choquequirao està envoltada per una muralla natural formada per les muntanyes Ampay, Corihuayrachina, Panta i Padriyoc.
El seu assentament ocupa dos mil hectàrees de superfície i es troba situat a 160 km a l’oest de Cusco, el centre de l’imperi Inca.

Davant la saturació del Camí de l’Inca fins la ciutadella del Machu Pichu, Choquequirao ofereix silenci i una atractiva combinació d’aventura i interès arqueològic. Arribar-hi implica campaments, cerca de passos que permetin vorejar cims de quatre o cinc mil metres d’altura i l’oportunitat de veure la fauna i la flora autòctones de la serralada dels Andes. Una curiositat: una de les orquídies més espectaculars de la regió rep el nom quechua de wakanki, que en català vol dir ploraràs. D’emoció, és clar. Les variacions de temperatura entre el dia i la nit són intenses.

Potser es podrien haver millorat els accessos a Choquequirao des dels pobles d’Abancay o Cachora després de l’obertura de la regió al turisme el 1993. No obstant, el govern ha optat per mantenir-los intactes, a favor de la sostenibilitat i a la recerca d’un visitant amb verdader interès pel que veu. El principal avantatge és que es manté l’equilibri hídric de la regió en evitar la tala de boscos. També es busca la col·laboració amb la població local en projectes econòmics a llarg termini.