Els clústers turístics

CLÚSTERS

Herència cultural

Per definir aquest clúster amb més exactitud cal establir dos criteris de classificació: segons el grau d’interès que es mostra per les visites culturals i segons el que senten els visitants quan es troben en un node d’interès històric o cultural.

Segons el grau d’interès que mostren per les visites culturals:

- Persones amb gran motivació cultural. Aquí trobem el grup denominat antropologista, el qual se sent motivat per conèixer la població local, la seva llengua, la gastronomia... Dintre d’aquest grup es troba també el turista d’estudis.

- Persones motivades en part per la cultura.

- Persones amb altres motivacions principals. La cultura és un element complementari.

- Persones que es converteixen en turistes culturals per cas. No viatgen per motivacions culturals però acaben fent alguna visita cultural.

Persones que no viatjarien mai per motius culturals i que no participarien en esdeveniments culturals.

Segons el que senten els visitants quan es troben en un node d’interès històric o cultural:

- Sentimentals: senten obligació moral i espiritual per visitar aquests nodes. La visita els afecta psicològicament ja que tenen alguna mena de lligam amb el lloc en concret.
- Hereus: visiten els nodes perquè se senten hereus de la seva història.
- Alumnes: visiten els nodes amb l’objectiu d’incrementar els seus coneixements.

Turisme natural

A l’hora de realitzar un viatge on el principal objectiu és estar en contacte amb la natura existeixen les següents motivacions principals:

- Visitar els atractius naturals.
- Realitzar activitats físiques de risc, turisme esportiu.
- Motivacions educatives.
- Relaxació, trencament de la rutina en un entorn natural.
- Augmentar la confiança en un mateix a través del contacte social.

Heliotropisme / turisme de sol i platja.

Es tracta de turistes que viatgen motivats per un clima agradable que normalment no tenen al seu país i que passen la major part del temps a la platja. La seva experiència turística és molt limitada, no s’emporten l’autenticitat de la zona.
Un estudi realitzat a Belize defineix un tipus de turista anomenat “itinerant tourist”, el qual visita la zona en pocs dies i va principalment a l’illa resort Ambergis Caye. Aquest turista heliotròpic és un clar exemple de l’experiència turística limitada que viuen els turistes de sol i platja.

A continuació trobem diferents classificacions que el que tenen en compte no és tan la destinació del viatge sinó altres factors com la manera de preparar-lo, les fonts d’informació consultades i l’actitud del viatger.

Segons la preferència per triar llocs coneguts i segons l’aversió al risc:

- Masses de turistes organitzades: els paquets turístics fan que els turistes se sentin segurs, ja que no s’han de preocupar de res; ho tenen tot organitzat. Si els passa alguna cosa, saben a qui han d’acudir.

- Masses turístiques individuals: els turistes viatgen de forma independent però acaben formant part d’un turisme de masses.

- Explorador: busca aventura, explorar llocs on ningú (o molt poca gent) ha estat.

- Rodamón: també es mou a la recerca d’aventures, sent aversió pel risc.

Segons la recerca de la informació:

- Planificadors: estan més oberts a les fonts d’informació. Busquen seguretat i comoditat en els seus viatges. Solen contractar paquets turístics que incloguin hotels de 4 o 5 estrelles. Hi trobem més dones que homes.

- Exploradors: tenen tendència a rebutjar les fonts d’informació, excepte quan es tracta de recomanacions de familiars i coneguts. Els agrada el risc.

Segons l’actitud que el turista té davant el viatge:

- El viatger habitual: repeteix sempre la mateixa destinació. Vol sentir-se com a casa en les seves vacances; busca el que Eugenia Wickens defineix com a seguretat ontològica, que és aquella seguretat que es dóna quan el turista repeteix el destí i aquest s’acaba convertint en familiar. Aquest tipus de viatger també s’anomena “Lord Byron”. Dins el grup de viatgers habituals trobem també el “developer tourist” i el “condo-tourist”.
“Developer tourist”: estranger que compra un terreny i hi construeix instal·lacions per ús turístic. Aquest estranger normalment no es queda a viure al seu país d’origen.
“Condo-tourist”: jubilat estranger que gaudeix d’una bona situació econòmica i compra o lloga un habitatge per viure-hi durant un període de temps llarg.

- El viatger racional: té aversió al risc. Busca una planificació total del viatge tot i que a vegades aquesta planificació no es dóna al 100%. Normalment recopila informació abans del viatge.
El viatger hedonista: el que busca en els seus viatges és plaer. Dins aquest gran grup trobem diferents subgrups:
Turistes de nit i “ravers”: busquen plaer sexual, emborratxar-se, festa... Es decanten pels destins més aviat barats.
Turistes de luxe: s’allotgen en exclusius resorts, van a clubs de nit, es relacionen amb celebritats, etc.
Turistes de relax: volen escapar de la rutina en llocs tranquils.

- El viatger obligat: el viatge és programat per alguna persona relacionada amb el viatger; un exemple són els viatges de feina. El viatger no busca informació sobre el destí ja que no hi està interessat.

- El viatger adaptable: s’adapta bé als companys de viatge i als imprevistos. Els seus viatges es caracteritzen per una manca de previsió.

- El viatger espiritual: veu el viatge com una forma de conèixer-se a sí mateix i entendre el sentit de la vida.

- Les “Shirley Valentine”: són dones que busquen experiències romàntiques; trobar el verdader amor en els seus viatges. Els agrada coquetejar.


METODOLOGIA

La metodologia general utilitzada en els estudis es basa principalment en la realització d’entrevistes i qüestionaris als participants.
A continuació s’especifica la metodologia concreta que s’ha dut a terme en cadascun dels casos.

Els autors de l’article titulat “Heritage site management”, Yaniv Poria, Arie Reichel i Avitat Biran, van realitzar entrevistes als visitants que feien cua per entrar a la Casa Museu d’Anna Frank a Amsterdam.

A “The sacred and the profane, a tourist typology” d’Eugenia Wickens s’escull com a zona d’estudi Chalkidiki, situada al nord de Grècia. La investigació se centra en un poble costaner al qual s’atorga el pseudònim de Kalimeria.
En el projecte participen vuitanta-sis turistes britànics als qual se’ls realitzen diverses entrevistes. A partir d’aquí es coneixen els seus interessos i es defineixen els diferents clústers.

En l’estudi sobre turisme natural també es fa una investigació dels turistes sobre el terreny. En aquest cas s’escullen dos destins diferents que ofereixen un producte semblant relacionat amb el turisme natural: Tromso i Finmark (Noruega). A partir dels qüestionaris realitzats als turistes es defineixen les seves motivacions i les activitats que es realitzen durant el viatge.

Ted Silderberg fa enquestes a la gent preguntant sobre la seva motivació per la cultura i, posteriorment, estableix diferents grups turístics basant-se en el seu grau de motivació per la cultura.

A l’hora de definir les tipologies de la presa de decisió a l’hora de triar unes vacances, Decrop i Snelders observen estudis previs com els de Cohen.
La metodologia aplicada consisteix en seleccionar vint-i-cinc famílies belgues a les quals se’ls fa un seguiment a través d’entrevistes durant un any. A partir d’aquest estudi es defineixen sis noves tipologies de turistes.

Fins ara hem vist entrevistes i qüestionaris realitzats cara a cara. Maria Álvarez i Gülden Asugman fan els qüestionaris a través d’internet. Es pregunta a la població turca com busquen la informació quan preparen els seus viatges. Posteriorment es defineixen les diferències entre planificadors i exploradors.

A Belize se segueix una metodologia diferent. Per definir els clústers turístics no es fan entrevistes només als turistes sinó també a la població local que treballa en el sector serveis.
El primer en fer aquest estudi és Gordon, el 1981. Dos anys més tard, McMinn i Cater fan el mateix i comproven que els turisme ha fet canviar el caràcter dels natius.
McMinn realitza entrevistes als natius i a alguns turistes canadencs i britànics amb residència a Belize. Els entrevistats explicaven com veien el turisme i el seu impacte sobre el territori. També es van fer enquestes als hotels on es demanava informació general sobre l’establiment i la procedència dels turistes.

A “Roles tourist play” s’agafa com a base l’estudi fet per Yannakis i Gibson quinze anys enrere i es comprova si és aplicable a tota Austràlia.
En el text es s’esmenta un estudi de Cohen de 1972, el problema del qual és que les conclusions són pròpies de Cohen; no tenen fonaments empírics i, per tant, no es poden demostrar.
El 1979 Pearce fa un estudi que intenta superar els problemes que tenia el de Cohen; desenvolupa quinze rols que després agrupa en cinc clústers. Gibson crea una classificació que determina empíricament quins són aquests quinze rols.

Un altre autor que estudia els rols dels turistes és Chul-min Mo al seu article “Testing an international tourist role typology”. Es basa en molts autors però treballa principalment l’estudi de Cohen. Es fan enquestes a persones d’àmbits diferents, amb o sense experiència de viatge.