dimarts, 15 de gener del 2008
Cinc ciutats
Delhi
Idea força: Centre d’activitats educatives, culturals i socials
Tipus de pla: pla estratègic
Montreal
Idea: Síntesi entre MICE i oferta recreativa
Tipus de pla: pacte turístic
Kuala Lumpur
Idea força: Ciutat de negocis i convencions
Tipus de pla: pla estratègic
Boston
Idea força: desestacionalització del turisme
Tipus de pla: pla director
Vancouver
Idea força: Ciutat d’esdeveniments culturals i de la indústria cinematogràfica
Tipus de pla: pla de màrqueting
dimarts, 8 de gener del 2008
City Reports: Jakarta
- Les principals atraccions turístiques de Jakarta es poden dividir en set categories: atraccions marines, shopping, llocs històrics, entreteniment i oci, natura, golf, gastronomia i negocis; la ciutat és també una porta d’entrada pels turistes cap a altres zones del país.
- L’any 1997 Indonèsia va patir una crisi econòmica, política i social que va fer disminuir considerablement les arribades de turistes.
- Els principals mercats emissors de Jakarta són, tan abans com després del descens d’arribades de turistes, Japó, Singapur i Taiwan.
- Els nous models de desenvolupament en matèria d’allotjament són difícils de determinar; alguns projectes planejats abans de la crisi han estat abandonats, altres es realitzen més a poc a poc del previst i només uns quants s’han dut a terme segons el previst.
- El sistema de transport públic de la ciutat es troba principalment en mans del sector privat i és bastant caòtic.
- A finals dels 90, la devaluació de la moneda no va comportar un increment de turistes a Jakarta (tal i com passava a altres zones), degut en part a que no es van produir tots els beneficis que els visitants esperaven.
- Existeix una quantitat raonable d’estadístiques turístiques sobre Jakarta, provinents principalment de tres fonts: Central Statistical Bureau, Directorate General of Tourism i Jakarta City Government.
- Les arribades de turistes es categoritzen per passaport i no per país de residència, la qual cosa causa algunes distorsions.
- El “Jakarta Strategic Development Plan, 1998 – 2002” preveu accions concretes en el sector turístic, com ara promocionar el port de Sunda Kepala i les Thousand Islands com a atraccions principals, restaurar els edificis colonials per fer-los accessibles als turistes i incorporar oferta cultural als paquets turístics.
- El problema a l’hora de dur a terme les activitats previstes és que la ciutat no disposa dels recursos (temps, diners, habilitats...).
- L’any 1997 Indonèsia va patir una crisi econòmica, política i social que va fer disminuir considerablement les arribades de turistes.
- Els principals mercats emissors de Jakarta són, tan abans com després del descens d’arribades de turistes, Japó, Singapur i Taiwan.
- Els nous models de desenvolupament en matèria d’allotjament són difícils de determinar; alguns projectes planejats abans de la crisi han estat abandonats, altres es realitzen més a poc a poc del previst i només uns quants s’han dut a terme segons el previst.
- El sistema de transport públic de la ciutat es troba principalment en mans del sector privat i és bastant caòtic.
- A finals dels 90, la devaluació de la moneda no va comportar un increment de turistes a Jakarta (tal i com passava a altres zones), degut en part a que no es van produir tots els beneficis que els visitants esperaven.
- Existeix una quantitat raonable d’estadístiques turístiques sobre Jakarta, provinents principalment de tres fonts: Central Statistical Bureau, Directorate General of Tourism i Jakarta City Government.
- Les arribades de turistes es categoritzen per passaport i no per país de residència, la qual cosa causa algunes distorsions.
- El “Jakarta Strategic Development Plan, 1998 – 2002” preveu accions concretes en el sector turístic, com ara promocionar el port de Sunda Kepala i les Thousand Islands com a atraccions principals, restaurar els edificis colonials per fer-los accessibles als turistes i incorporar oferta cultural als paquets turístics.
- El problema a l’hora de dur a terme les activitats previstes és que la ciutat no disposa dels recursos (temps, diners, habilitats...).
dijous, 13 de desembre del 2007
Viatge a Eslovàquia
L’Àngel i jo vam arribar a Eslovàquia el divendres al migdia després d’un vol sense complicacions.
El cel estava gris i plovia una mica. Sortint de l’aeroport no sabíem on parava el bus que ens havia de portar al centre de Bratislava. Per sort vam trobar una noia eslovaca que, curiosament, treballa a l’aeroport de Girona i ens va ajudar. Vam baixar a la mateixa parada que ella i ens va dir quin tramvia havíem d’agafar per arribar finalment al carrer on teníem l’apartament llogat. Sempre és agradable trobar gent amable quan viatges.
Durant tot el trajecte vam estar observant el paisatge per la finestra. Era tot molt gris: el cel, els edificis... Més endavant vam poder comprovar que al centre de la ciutat hi havia un ambient més alegre i animat.
El cel estava gris i plovia una mica. Sortint de l’aeroport no sabíem on parava el bus que ens havia de portar al centre de Bratislava. Per sort vam trobar una noia eslovaca que, curiosament, treballa a l’aeroport de Girona i ens va ajudar. Vam baixar a la mateixa parada que ella i ens va dir quin tramvia havíem d’agafar per arribar finalment al carrer on teníem l’apartament llogat. Sempre és agradable trobar gent amable quan viatges.
Durant tot el trajecte vam estar observant el paisatge per la finestra. Era tot molt gris: el cel, els edificis... Més endavant vam poder comprovar que al centre de la ciutat hi havia un ambient més alegre i animat.
Quan vam arribar al carrer Dobrovského vam trucar l’Igor, el propietari de l’apartament, i al cap d’uns minuts ens va obrir la porta. A més d’oferir-nos allotjament també ens va fer d’informador turístic. Ens va parlar dels llocs per visitar, dels restaurants més econòmics i dels bars i discoteques més populars entre els joves de Bratislava. Vam dinar tard però, com se sol dir en català, un bon dinar fa de bon esperar.
Una de les coses que més em va sorprendre és que a partir de les quatre de la tarda es comença a fer fosc i a quarts de cinc sembla que sigui de nit. És una mica desconcertant; costa coordinar l’hora que creus que és amb l’hora que realment és.
Hem tingut sort de visitar Bratislava per aquestes dates ja que a les dues places principals de la ciutat hi ha el mercat de Nadal. Gràcies a això, el centre era ple de vida. Per tot arreu trobàvem grups d’amics, famílies amb nens i parelles com nosaltres que aprofitaven aquesta activitat per passar una bona estona. Vam beure “Christmas drink”, és a dir, vi calent. Per cert, l’endemà en vam tornar a comprar a la mateixa parada, amb el mateix venedor, i ens va cobrar gairebé el doble. Va descobrir que érem “guiris”, potser? Segurament sí, sinó no ho entenc. Li volia preguntar a què era degut aquest canvi, però com m’entenc amb un home que només parla eslovac? Vam optar per pagar el que ens demanava i no tornar-hi més.
A part de beguda, al mercat també hi havia menjar, decoracions de Nadal, bijuteria, jocs pels nens, souvenirs típics del país, objectes d’artesania... Al centre de la plaça gran hi havia muntat un escenari on vam veure actuacions de diferents corals. Aquesta activitat atreia molta gent, ja que la plaça s’emplenava de gom a gom. Al carrer podia fer molt de fred, però entre el vi calent i el caliu de la gent ja no es notava. Tot el mercat feia olor del menjar que es cuinava a les diferents parades. Era un bon lloc per sopar; tot el que vam tastar era deliciós i a més, econòmic. Què més es pot demanar?
Una de les principals visites de Bratislava és el castell de la ciutat, el qual és visible des de molts punts de la ciutat. Va ser construït entre els segles XI i XII i reconstruït en estil gòtic durant el segle XV. És un edifici enorme, quan es veu de prop impressiona bastant. A més, està envoltat per un terreny immens. Per visitar l’interior s’ha de pagar entrada ja que l’edifici alberga el Museu Nacional Eslovac en el qual es poden trobar monedes, mobles, rellotges i objectes tradicionals. Des de la zona del castell hi ha una vista fantàstica de tota la ciutat.
Una de les coses que més em va sorprendre és que a partir de les quatre de la tarda es comença a fer fosc i a quarts de cinc sembla que sigui de nit. És una mica desconcertant; costa coordinar l’hora que creus que és amb l’hora que realment és.
Hem tingut sort de visitar Bratislava per aquestes dates ja que a les dues places principals de la ciutat hi ha el mercat de Nadal. Gràcies a això, el centre era ple de vida. Per tot arreu trobàvem grups d’amics, famílies amb nens i parelles com nosaltres que aprofitaven aquesta activitat per passar una bona estona. Vam beure “Christmas drink”, és a dir, vi calent. Per cert, l’endemà en vam tornar a comprar a la mateixa parada, amb el mateix venedor, i ens va cobrar gairebé el doble. Va descobrir que érem “guiris”, potser? Segurament sí, sinó no ho entenc. Li volia preguntar a què era degut aquest canvi, però com m’entenc amb un home que només parla eslovac? Vam optar per pagar el que ens demanava i no tornar-hi més.
A part de beguda, al mercat també hi havia menjar, decoracions de Nadal, bijuteria, jocs pels nens, souvenirs típics del país, objectes d’artesania... Al centre de la plaça gran hi havia muntat un escenari on vam veure actuacions de diferents corals. Aquesta activitat atreia molta gent, ja que la plaça s’emplenava de gom a gom. Al carrer podia fer molt de fred, però entre el vi calent i el caliu de la gent ja no es notava. Tot el mercat feia olor del menjar que es cuinava a les diferents parades. Era un bon lloc per sopar; tot el que vam tastar era deliciós i a més, econòmic. Què més es pot demanar?
Una de les principals visites de Bratislava és el castell de la ciutat, el qual és visible des de molts punts de la ciutat. Va ser construït entre els segles XI i XII i reconstruït en estil gòtic durant el segle XV. És un edifici enorme, quan es veu de prop impressiona bastant. A més, està envoltat per un terreny immens. Per visitar l’interior s’ha de pagar entrada ja que l’edifici alberga el Museu Nacional Eslovac en el qual es poden trobar monedes, mobles, rellotges i objectes tradicionals. Des de la zona del castell hi ha una vista fantàstica de tota la ciutat.
Prop de Bratislava (vint minuts en autobús) hi ha un altre castell molt interessant de visitar: el castell de Devín. Està mig en ruïnes però es pot pujar fins dalt de tot i contemplar els rius Danubi i Morava. L’Igor ens va avisar que degut a aquest fet, bufen dos vents diferents i fa molt de fred. Ens va recomanar que ens abriguéssim molt. Vam seguir el seu consell però tot i això no ens vam lliurar del vent i del fred que se’ns ficava als ossos. Després, però, vam fer un àpat ben calentó en un restaurant típic de poble i vam quedar com nous.
A Bratislava vam visitar també la catedral de Sant Martí, el Museu dels Jueus (és força més petit que el de Girona, però igual d’interessant), l’església dels Caputxins, la sinagoga i l’església blava (és una passada, sembla de joguina!).
Tot i que les nits eren força fredes, no podíem marxar d’Eslovàquia sense veure l’ambient nocturn. La majoria de pubs on vam intentar entrar eren plens de gent i ja no hi cabia ningú més. Tot i això vam tenir sort i vam trobar tres llocs que estaven força bé: el Radost, un bar chill out que sembla que estigui dintre un búnquer (un lloc una mica estrany, amb catximbes incloses); el 17’s Club, que és tipus pub irlandès; i l’Sparx, un local molt gran que té una zona de bar i una de discoteca per poder ballar. Vam tastar la cervesa típica eslovaca, la Zlatý Bažant, i un licor típic que es diu Borovicka (ja us dic jo que això et fa passar el fred de cop!).
Si es compara el centre de Bratislava amb la resta de la ciutat, es veu com les zones turístiques estan més cuidades que la resta. El centre històric (que és on van tots els visitants) està molt ben conservat i els edificis són molt bonics. Ara bé, quan t’allunyes una mica d’aquesta zona, dos o tres carrers més enllà, es veuen algunes façanes que cauen a trossos. Tot i això, visitar Bratislava i conèixer-ne la cultura, la gent i la gastronomia val molt la pena.
Si es compara el centre de Bratislava amb la resta de la ciutat, es veu com les zones turístiques estan més cuidades que la resta. El centre històric (que és on van tots els visitants) està molt ben conservat i els edificis són molt bonics. Ara bé, quan t’allunyes una mica d’aquesta zona, dos o tres carrers més enllà, es veuen algunes façanes que cauen a trossos. Tot i això, visitar Bratislava i conèixer-ne la cultura, la gent i la gastronomia val molt la pena.
Per cert, tornant a Girona vam tenir un petit contratemps. El vol de Ryanair que ens havia de tornar a casa va tenir un retard de 5 horetes (que aviat està dit), o sigui que vam passar un total de 7 hores a l’aeroport. La majoria dels que esperàvem aquest vol érem catalans i cada cop que donaven una nova informació per megafonia la donaven en eslovac. Almenys vam aprendre que Girona en eslovac es pronuncia “Gironí”. Per sort el vol va anar prou bé (tot i que es van notar algunes turbulències) i vam tornar a casa sans i estalvis; tard però bé. L’endemà vaig llegir al Diari de Girona que l’avió en qüestió havia tingut problemes tècnics i que els passatgers que van viatjar abans que nosaltres van notar un cop a l’aparell... Però bé, com ja he dit, vam arribar sans i estalvis.
Tot i aquest petit “accident”, la nostra valoració del viatge és molt positiva. Esperem poder tornar a Eslovàquia en una altra ocasió amb més temps, per poder visitar altres zones del país.
dijous, 29 de novembre del 2007
La literatura com a eina de promoció turística
Noah Gordon ha ambientat la seva novel·la “El celler” en el Penedès del segle XIX, per la qual cosa va visitar la comarca en vàries ocasions per documentar-se.
Gordon és un autor de gran èxit a Europa, sobretot a Alemanya i a Espanya, considerat un mestre de la novel·la històrica.
La presentació del llibre va tenir lloc a la plaça Sant Jaume de Vilafranca del Penedès.
El protagonista de la novel·la és un jove, Josep Álvarez, que deixa la imaginària localitat natal de Santa Eulàlia per anar, o això creu, a la guerra; es veu involucrat en l’assassinat de Prim i fuig a França, on aprèn les tècniques del vi que aplicarà a la seva terra natal en el seu retorn. Aquest és un clar exemple de novel·la estretament lligada a un territori.
Un altre exemple molt actual és “El pont dels jueus” de Martí Gironell. Si no l’heu llegit us el recomano. No és un dels llibres que més m’han agradat però està molt bé per passar una estona entretinguda.
La història està vinculada a la construcció del pont de Besalú i el municipi ha sabut aprofitar l’èxit de vendes de la novel·la alhora de crear una activitat que ha atret moltíssims visitants. Em refereixo a les visites nocturnes que van tenir lloc aquest estiu passat, concretament tots els dimecres de juliol i agost.
Es tracta d’unes visites a càrrec del grup de teatre Dracònia en col·laboració amb el grup besaluenc Micvé Teatre. El recorregut seguia un guió extret de la novel·la de Gironell i els visitants podien veure els escenaris principals de la història i els seus personatges. El preu de la visita era de 15€ i a cadascuna hi participaven unes 70 persones, si no recordo malament.
Aquesta activitat va tenir molt d’èxit. Per participar-hi s’havia de fer una reserva prèvia a través de l’Oficina de Turisme de Besalú. L’èxit va ser tal que fins i tot hi havia una “llista d’espera” (ho sé perquè jo estava en aquesta llista d’espera i finalment no vaig poder participar a la visita. Llàstima).
La pregunta és: utilitzarà el Penedès la novel·la de Gordon per promocionar activitats de turisme literari? De moment l’autor ja ha manifestat que “per una possible ruta literària cal aclarir que Santa Eulàlia és una localitat que no existeix”.
El temps dirà...
Gordon és un autor de gran èxit a Europa, sobretot a Alemanya i a Espanya, considerat un mestre de la novel·la històrica.
La presentació del llibre va tenir lloc a la plaça Sant Jaume de Vilafranca del Penedès.
El protagonista de la novel·la és un jove, Josep Álvarez, que deixa la imaginària localitat natal de Santa Eulàlia per anar, o això creu, a la guerra; es veu involucrat en l’assassinat de Prim i fuig a França, on aprèn les tècniques del vi que aplicarà a la seva terra natal en el seu retorn. Aquest és un clar exemple de novel·la estretament lligada a un territori.
Un altre exemple molt actual és “El pont dels jueus” de Martí Gironell. Si no l’heu llegit us el recomano. No és un dels llibres que més m’han agradat però està molt bé per passar una estona entretinguda.
La història està vinculada a la construcció del pont de Besalú i el municipi ha sabut aprofitar l’èxit de vendes de la novel·la alhora de crear una activitat que ha atret moltíssims visitants. Em refereixo a les visites nocturnes que van tenir lloc aquest estiu passat, concretament tots els dimecres de juliol i agost.
Es tracta d’unes visites a càrrec del grup de teatre Dracònia en col·laboració amb el grup besaluenc Micvé Teatre. El recorregut seguia un guió extret de la novel·la de Gironell i els visitants podien veure els escenaris principals de la història i els seus personatges. El preu de la visita era de 15€ i a cadascuna hi participaven unes 70 persones, si no recordo malament.
Aquesta activitat va tenir molt d’èxit. Per participar-hi s’havia de fer una reserva prèvia a través de l’Oficina de Turisme de Besalú. L’èxit va ser tal que fins i tot hi havia una “llista d’espera” (ho sé perquè jo estava en aquesta llista d’espera i finalment no vaig poder participar a la visita. Llàstima).
La pregunta és: utilitzarà el Penedès la novel·la de Gordon per promocionar activitats de turisme literari? De moment l’autor ja ha manifestat que “per una possible ruta literària cal aclarir que Santa Eulàlia és una localitat que no existeix”.
El temps dirà...
dimarts, 27 de novembre del 2007
Campanya de promoció turística de Catalunya
Turisme de Catalunya ha iniciat la nova campanya de promoció turística de Catalunya a l'Estat Espanyol.
Catalunya es presenta com una destinació turística única i diversificada.
Si entreu a la web de Turisme de Catalunya, podreu veure el nou espot televisiu.
Catalunya es presenta com una destinació turística única i diversificada.
Si entreu a la web de Turisme de Catalunya, podreu veure el nou espot televisiu.
dilluns, 26 de novembre del 2007
Plan Estratégico de Turismo de Quetzaltenango
Breu resum
El Plan Estratégico de Turismo de Quetzaltenango es tracta d’un pla turístic local de la ciutat guatemalenca de Quetzaltenango.
Tot i que es tracta d’un pla estratègic sobre el sector turístic del municipi, aquest té en compte molts altres sectors.
L’autor del document és el Govern Municipal i compta amb nombrosos col·laboradors. El grau de participació és molt elevat ja que es pretén involucra-hi tan el sector empresarial com la població local. L’activitat turística es veu com una eina per combatre la pobresa que afecta moltes de les comunitats de Quetzaltenango. S’aposta per la innovació, la qualitat i la sostenibilitat i la idea principal és fer de Quetzaltenango el destí turístic líder a Guatemala. L’any de realització és el 2008.
Impressió general
La meva impressió general és que es tracta més d’un “manual de bones intencions” que no pas d’un pla que es pugui dur realment a la pràctica. Es parla de fer moltes coses en molts àmbits diferents i també es parla de la il·lusió dels col·laboradors i dels habitants de Quetzaltenango, però enlloc es parla de qui acabarà realitzant cada actuació i sobretot, no es parla enlloc de pressupostos, de quin és el cost econòmic que representa dur a terme tot el que es planteja i qui ha d’assumir aquest cost.
Tres aspectes positius
El millor d’aquest pla és que té en compte les condicions de vida de les comunitats del municipi i presenta el turisme com una eina per obtenir beneficis que es repartiran de forma equitativa entre aquestes comunitats, per tal de combatre la pobresa que les afecta.
Trobo molt bona idea el fet que s’aposti per la qualitat i el desenvolupament de tipologies de turisme noves pel municipi ja que, tenint en compte les tendències del turisme actual, aquestes són unes de les accions que més contribuiran a la millora del sector turístic de Quetzaltenango.
El programa de conscienciació ambiental sobre la importància del reciclatge és quelcom important que aportarà beneficis no només al sector turístic sinó a tota la població en general.
Tres aspectes negatius
Trobo que l’objectiu de convertir Quetzaltenango en el destí turístic líder a Guatemala és una mica pretensiós. Tenint en compte que al país hi ha ciutats molt atractives turísticament parlant, com ara Antigua Guatemala, Chichicastenango i les poblacions del Llac Atitlán, crec que és difícil parlar de lideratge d’una ciutat respecte les altres. No conec del tot bé la situació turística de Guatemala però des del meu punt de vista seria millor que les ciutats col·laboressin per oferir itineraris atractius i de qualitat enlloc de competir entre elles.
No m’agrada la idea de crear una oferta artística de qualitat per tal d’atraure el turisme. Trobo que el fet de voler generar un tipus de literatura, de música i d’arts plàstiques i escèniques de qualitat enfocat exclusivament al turisme pot fer que aquesta oferta artística sigui inautèntica.
El pla té intenció de dur a terme moltes accions, no només en el sector turístic, la qual cosa està bé però trobo que pot portar confusions. Per exemple, la creació del cos de Policia Turística és competència de Turisme o de l’administració competent en matèria de seguretat? La creació d’espais per a les arts escèniques és competència de Turisme o de Cultura? Caldria aclarir aquests temes per evitar l’aparició de conflictes.
Tres paraules que defineixen el pla
Participació, qualitat i diversitat.
El Plan Estratégico de Turismo de Quetzaltenango es tracta d’un pla turístic local de la ciutat guatemalenca de Quetzaltenango.
Tot i que es tracta d’un pla estratègic sobre el sector turístic del municipi, aquest té en compte molts altres sectors.
L’autor del document és el Govern Municipal i compta amb nombrosos col·laboradors. El grau de participació és molt elevat ja que es pretén involucra-hi tan el sector empresarial com la població local. L’activitat turística es veu com una eina per combatre la pobresa que afecta moltes de les comunitats de Quetzaltenango. S’aposta per la innovació, la qualitat i la sostenibilitat i la idea principal és fer de Quetzaltenango el destí turístic líder a Guatemala. L’any de realització és el 2008.
Impressió general
La meva impressió general és que es tracta més d’un “manual de bones intencions” que no pas d’un pla que es pugui dur realment a la pràctica. Es parla de fer moltes coses en molts àmbits diferents i també es parla de la il·lusió dels col·laboradors i dels habitants de Quetzaltenango, però enlloc es parla de qui acabarà realitzant cada actuació i sobretot, no es parla enlloc de pressupostos, de quin és el cost econòmic que representa dur a terme tot el que es planteja i qui ha d’assumir aquest cost.
Tres aspectes positius
El millor d’aquest pla és que té en compte les condicions de vida de les comunitats del municipi i presenta el turisme com una eina per obtenir beneficis que es repartiran de forma equitativa entre aquestes comunitats, per tal de combatre la pobresa que les afecta.
Trobo molt bona idea el fet que s’aposti per la qualitat i el desenvolupament de tipologies de turisme noves pel municipi ja que, tenint en compte les tendències del turisme actual, aquestes són unes de les accions que més contribuiran a la millora del sector turístic de Quetzaltenango.
El programa de conscienciació ambiental sobre la importància del reciclatge és quelcom important que aportarà beneficis no només al sector turístic sinó a tota la població en general.
Tres aspectes negatius
Trobo que l’objectiu de convertir Quetzaltenango en el destí turístic líder a Guatemala és una mica pretensiós. Tenint en compte que al país hi ha ciutats molt atractives turísticament parlant, com ara Antigua Guatemala, Chichicastenango i les poblacions del Llac Atitlán, crec que és difícil parlar de lideratge d’una ciutat respecte les altres. No conec del tot bé la situació turística de Guatemala però des del meu punt de vista seria millor que les ciutats col·laboressin per oferir itineraris atractius i de qualitat enlloc de competir entre elles.
No m’agrada la idea de crear una oferta artística de qualitat per tal d’atraure el turisme. Trobo que el fet de voler generar un tipus de literatura, de música i d’arts plàstiques i escèniques de qualitat enfocat exclusivament al turisme pot fer que aquesta oferta artística sigui inautèntica.
El pla té intenció de dur a terme moltes accions, no només en el sector turístic, la qual cosa està bé però trobo que pot portar confusions. Per exemple, la creació del cos de Policia Turística és competència de Turisme o de l’administració competent en matèria de seguretat? La creació d’espais per a les arts escèniques és competència de Turisme o de Cultura? Caldria aclarir aquests temes per evitar l’aparició de conflictes.
Tres paraules que defineixen el pla
Participació, qualitat i diversitat.
divendres, 23 de novembre del 2007
La cultura indígena mexicana, una realitat invisible
El dissabte 17 de novembre va tenir lloc a Campdevànol el Culturàlia 2007. Es tracta d’una activitat que és el segon any que s’organitza al poble. L’any passat la cultura convidada va ser Marroc; enguany li ha tocat el torn a Mèxic.
Durant tot el dia es van realitzar diverses activitats: cercavila pel centre del municipi, “mariachis”, música i balls pels nens i nenes, venda de productes típics...
Del que jo us vull parlar, però, és de la xerrada que va fer l’antropòloga Mónica Uribe León i que porta per nom “La cultura indígena mexicana, una realitat invisible”. El principal objectiu de la xerrada era fer-nos coneixedors de la realitat de les persones indígenes que viuen al país de Mèxic.
A Mèxic existeixen 62 grups indígenes que parlen 62 llengües diferents. Aquests grups representen un 10% de la població, aproximadament uns 12 milions de persones. Tot i ser una quantitat de persones realment important, és com si no existissin, com si els haguessin esborrat del mapa.
Molts mexicans no tenen coneixement sobre l’existència dels indígenes. Creuen que ja no existeixen, que van morir tots ja fa temps. Altres mexicans sí que tenen consciència de l’existència d’aquestes persones però les rebutgen, els consideren éssers inferiors.
La Mónica va parlar de tres exemples de cultura indígena: els nahuas, els mayas, i els huicholes.
Nahuas: els nens i nenes tenen una educació bilingüe en nahua i castellà. Per anar a l’escola han de caminar dues hores, és per això que estudien en escoles alberg, una mena d’internat, en el qual passen tota la setmana. Els professors són indígenes que van marxar a estudiar a la ciutat i van tornar al seu poble per oferir un servei a la comunitat.
Mayas: és el grup indígena més conegut i el que disposa de més infraestructures degut al turisme. Tot i això, també estan marginats ja que els turistes que van a Yucatán solen allotjar-se en hotels “tot inclòs”. Degut a això, els visitants no coneixen la cultura local, no van a menjar als restaurants que alguns mayas tenen com a negoci, etc. Els beneficis que aquests turistes aporten no es veuen reflectits en aquestes comunitats. A més, els hotels contracten gent de fora; no tenen indígenes treballant per a ells.
Molts mayas s’avergonyeixen de parlar la seva llengua en públic i només l’utilitzen en privat, en l’àmbit domèstic. Això és perillós perquè pot acabar comportant la desaparició d’aquesta llengua.
Huicholes: viuen en un terreny molt muntanyós. Per anar-hi caminant fan falta 12 hores de recorregut a través d’un terreny esquerp amb molts penya-segats. Hi ha una altra opció bastant recent que és anar-hi amb avioneta. Degut al difícil accés als seus pobles, els huicholes són un dels grups indígenes menys coneguts.
Els indígenes són mal vistos des de l’arribada dels espanyols al continent, els quals els consideraven molt inferiors (de vegades ni tan sols els consideraven persones) i utilitzaven la paraula indígena o “indio” com a terme despectiu. Aquesta paraula s’associa amb gent pobra i inculta i amb marginació social.
A més, com tots sabem, els espanyols van imposar una religió que als natius els era desconeguda. Tot i això, avui en dia els indígenes encara conserven la seva cosmovisió, segons la qual l’home forma part de l’univers. Els indígenes senten un gran respecte per la mare terra o “Pachamama”, per la qual cosa li fan ofrenes amb molta freqüència. Ells creuen que quan una persona es posa malalta és perquè no està en equilibri amb la natura. Els indígenes distingeixen dos tipus de malalties: les de la “sierra” i les portades pels espanyols. Les primeres són les malalties comunes que es curen amb plantes o rituals i un curandero. Per curar les segones cal anar a un hospital. Les llevadores tradicionals estan molt ben considerades, és una tradició que passa de mares a filles. Hi ha un programa que vetlla per la continuïtat d’aquestes llevadores.
Els indígenes viuen en territoris molt rics en recursos, però l’explotació d’aquests recursos està en altres mans. A més, els han ocupat terres que per ells són terres sagrades des de fa segles.
Després de trenta anys de lluita indígena (trenta, que aviat està dit), només s’ha aconseguit (l’any 2002) que es reformi l’article 2 de la Constitució on, per primer cop, apareix la paraula pluriculturalitat. Trenta anys de lluita, reivindicació i incomptables morts i només s’ha aconseguit això...
Aquestes persones reclamen educació, sanitat, infraestructures, territori, que se’ls tingui en consideració, que no se’ls margini. Esperem que en un futur no molt llunyà ho aconsegueixin.
Durant tot el dia es van realitzar diverses activitats: cercavila pel centre del municipi, “mariachis”, música i balls pels nens i nenes, venda de productes típics...
Del que jo us vull parlar, però, és de la xerrada que va fer l’antropòloga Mónica Uribe León i que porta per nom “La cultura indígena mexicana, una realitat invisible”. El principal objectiu de la xerrada era fer-nos coneixedors de la realitat de les persones indígenes que viuen al país de Mèxic.
A Mèxic existeixen 62 grups indígenes que parlen 62 llengües diferents. Aquests grups representen un 10% de la població, aproximadament uns 12 milions de persones. Tot i ser una quantitat de persones realment important, és com si no existissin, com si els haguessin esborrat del mapa.
Molts mexicans no tenen coneixement sobre l’existència dels indígenes. Creuen que ja no existeixen, que van morir tots ja fa temps. Altres mexicans sí que tenen consciència de l’existència d’aquestes persones però les rebutgen, els consideren éssers inferiors.
La Mónica va parlar de tres exemples de cultura indígena: els nahuas, els mayas, i els huicholes.
Nahuas: els nens i nenes tenen una educació bilingüe en nahua i castellà. Per anar a l’escola han de caminar dues hores, és per això que estudien en escoles alberg, una mena d’internat, en el qual passen tota la setmana. Els professors són indígenes que van marxar a estudiar a la ciutat i van tornar al seu poble per oferir un servei a la comunitat.
Mayas: és el grup indígena més conegut i el que disposa de més infraestructures degut al turisme. Tot i això, també estan marginats ja que els turistes que van a Yucatán solen allotjar-se en hotels “tot inclòs”. Degut a això, els visitants no coneixen la cultura local, no van a menjar als restaurants que alguns mayas tenen com a negoci, etc. Els beneficis que aquests turistes aporten no es veuen reflectits en aquestes comunitats. A més, els hotels contracten gent de fora; no tenen indígenes treballant per a ells.
Molts mayas s’avergonyeixen de parlar la seva llengua en públic i només l’utilitzen en privat, en l’àmbit domèstic. Això és perillós perquè pot acabar comportant la desaparició d’aquesta llengua.
Huicholes: viuen en un terreny molt muntanyós. Per anar-hi caminant fan falta 12 hores de recorregut a través d’un terreny esquerp amb molts penya-segats. Hi ha una altra opció bastant recent que és anar-hi amb avioneta. Degut al difícil accés als seus pobles, els huicholes són un dels grups indígenes menys coneguts.
Els indígenes són mal vistos des de l’arribada dels espanyols al continent, els quals els consideraven molt inferiors (de vegades ni tan sols els consideraven persones) i utilitzaven la paraula indígena o “indio” com a terme despectiu. Aquesta paraula s’associa amb gent pobra i inculta i amb marginació social.
A més, com tots sabem, els espanyols van imposar una religió que als natius els era desconeguda. Tot i això, avui en dia els indígenes encara conserven la seva cosmovisió, segons la qual l’home forma part de l’univers. Els indígenes senten un gran respecte per la mare terra o “Pachamama”, per la qual cosa li fan ofrenes amb molta freqüència. Ells creuen que quan una persona es posa malalta és perquè no està en equilibri amb la natura. Els indígenes distingeixen dos tipus de malalties: les de la “sierra” i les portades pels espanyols. Les primeres són les malalties comunes que es curen amb plantes o rituals i un curandero. Per curar les segones cal anar a un hospital. Les llevadores tradicionals estan molt ben considerades, és una tradició que passa de mares a filles. Hi ha un programa que vetlla per la continuïtat d’aquestes llevadores.
Els indígenes viuen en territoris molt rics en recursos, però l’explotació d’aquests recursos està en altres mans. A més, els han ocupat terres que per ells són terres sagrades des de fa segles.
Després de trenta anys de lluita indígena (trenta, que aviat està dit), només s’ha aconseguit (l’any 2002) que es reformi l’article 2 de la Constitució on, per primer cop, apareix la paraula pluriculturalitat. Trenta anys de lluita, reivindicació i incomptables morts i només s’ha aconseguit això...
Aquestes persones reclamen educació, sanitat, infraestructures, territori, que se’ls tingui en consideració, que no se’ls margini. Esperem que en un futur no molt llunyà ho aconsegueixin.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
